dilluns, 27 d’octubre de 2014

dilluns, 14 de juliol de 2014

SERVEI COMUNITARI - SERVEI OBLIGATORI





Cada època i cada societat té les seves formes d’ignorància corresponents. La nostra  sembla un compendi entre la ineptitud educativa i la necessitat d’indulgència.

Som  una societat obsessionada en preparar els nostres joves per al  domini de múltiples competències sense  adonar-nos que el saber moltes coses no constitueix veritable experiència ni comprensió del món  si es viu instal.lat  en una rutina materialista, ociosa i buida de veritable sentit de vida. 


Recentment, he llegit el llibre ELS ESCARXOFATS, de Michele Serra. 
Ed.La Campana


El narrador és un pare de cinquanta anys que expressa els seus pensaments a  partir de la incomunicació amb el seu fill de dinou. Descriu una adolescència d’allò més lamentable i al mateix temps, trasllada  el contingut de la novel·la a una realitat social col·lectiva: l’enorme desconnexió entre pares i fills i la descompensació entre les llibertats donades i les responsabilitats assumides.


“On s’és vist un món on els vells treballen mentre els joves dormen?”

“On ens vam perdre?”


Es pregunta l’autor.


Sigui com sigui, ens urgeix retrobar-nos i la decisió del Departament d’Ensenyament de fomentar el desenvolupament d’actituds de ciutadania per part dels adolescents a partir d’accions que els permetin posar en joc els seus coneixements i capacitats al servei de la comunitat; la trobo més que lloable.

Una altra cosa serà veure si els valors de servei a la comunitat i els de compromís cívic es poden aprendre i interioritzar a l’adolescència només a partir d’una assignatura obligatòria que cal aprovar. 


Es tracta d’incorporar-ho en el currículum com una matèria més, amb el mateix rigor de programació i d’avaluació. No es tracta de fer una bona obra, com si fóssim en l’escoltisme”, va indicar l'Hble consellera.


Reincidim en pensar que  TOT TÉ UNA SOLUCIÓ TÈCNICA i que per a cada problema hi ha un especialista que el pot resoldre. 


Certament, l’adolescència és el millor moment per incidir en l’escala de valors que marcaran la vida adulta i no hem de negar que molts d’aquests estudiants que hagin de cuidar avis o ajudar a fer els deures a la canalla descobriran un món que ignoren; però  també és cert que les primeres actituds de ciutadania comencen a gestar-se a la infància. Sense voler contraposar escola i família sinó presentar-les com dos espais complementaris, cal dir que el nucli familiar és el millor lloc per educar-se en el civisme solidari, fent companyia als  propis avis d’una manera habitual, ajudant als germans petits, o col·laborant amb els seus pares en les tasques domèstiques. 

Hi ha famílies que comparteixen cotidianeïtat i complicitats, sense caure en l’amiguisme. Els joves que des d’infants són partíceps  d’aquesta manera de fer,  aquesta assignatura els pot ajudar a entendre millor les necessitats de la seva comunitat i els obrirà la porta al món del voluntariat més enllà de l’actitud de col.laboració familiar; doncs els bons hàbits practicats en família segons valors adoptats, seran la bastida per a la reflexió i el diàleg racional sobre els valors a l'escola secundària.

Però també hi ha famílies molt desorientades: 


Algunes d’elles, pensen que oferir als fills temps de qualitat és sinònim de planificar de manera compulsiva tot tipus d’activitats fora de la llar, com si aquest element fos l’únic element sobre el que es pot sustentar la construcció d’un vincle sòlid. 


Altres, basen el fet educatiu en  l’adquisició d’autonomia i abusen de colònies i estades a l’estranger, sense transmetre els valors de convivència i d’acceptació incondicional dels seus. 


I les darreres, les que han dimitit directament de la seva funció, fan pujar petits insolidaris individualistes incapaços d’assumir cap responsabilitat. 

Podrà aquesta nova assignatura, trencar la dualitat entre el deure i la diversió? 
 
Podrà fomentar el compromís dels joves vers els altres i, sobretot, vers la seva pròpia educació i creixença amb implicació íntima i ferma?

 L'educació secundària hauria de fomentar un servei a la comunitat que partís del compromís voluntari de l'adolescent que observant al seu voltant, estigui en disposició d'assumir una responsabilitat concreta al servei de la comunitat: família, escala-veïns-carrer, escola-barri-municipi. Atès que en el servei a la comunitat és important iniciar-se al costat dels altres, aquestes responsabilitats es podrien assumir de manera grupal i per torns organitzats.
L'institut hauria de ser el lloc d'intercanvi d'experiències, de pràctica compartida, de guiatge i orientació personalitzada.

Abocar esforços per ensenyar allò que ja s’hauria de portar de casa, constata un  fracàs social davant el qual l’escola no pot actuar amb tecnicismes ni obligatorietats, llevat que volguem tornar al servei obligatori. La seducció, la motivació i el compromís són conceptes que necessiten la confluència de molts factors: des de la seguretat emocional infantil, a les expectatives i reconeixement social de la necessitat humana del desig de ser útil; però sobretot, subsisteixen de debò quan són descoberts, no imposats. 


diumenge, 13 de juliol de 2014

EL PROJECTE “ ESCOLTA´M “, espai de diàleg i comunicació


Transcripció de l'article publicat  a la revista del FEAEC en la seva edició del mes de maig 
Carme Rider Serra
 Sovint es parla  de la importància   de saber parlar i  de saber expressar-se correctament, de la necessitat de construir un discurs ben estructurat i d´adequar les paraules, el to i el gest  a un context comunicatiu determinat. Per contrapartida, sembla que es no es valora de la mateixa manera el fet de saber escoltar, per bé que tots necessitem ser escoltats i d´una manera  potser inconscient, a tots ens agrada estar amb persones que tenen la capacitat de dedicar temps als nostres raonaments i als  nostres pensaments.
Escoltar no és el mateix que sentir identificat com oir.[i] Escoltar és observar, contemplar. És un acte de receptivitat que implica obrir-se generosament a l´altre, tenir cura del seu missatge sense pressa i sense pressionar-lo perquè digui ràpidament allò que ha de dir.  Dissortadament, vivim en un món on la lentitud no hi té cabuda, però l´escolta requereix temps, un temps que ens és donat i que donem a l´altre de manera desinteressada.
El  bon oïdor no es distingeix  pel seu silenci, sinó pel seu rostre, la seva mirada, la seva expressió, la posició de les mans i del cap….són tots aquests elements corporals que reflecteixen la veritable escolta, perquè escoltar requereix un domini d´un mateix, sortir del nostre món per ficar-nos en el de l´altre.
Amb la finalitat de desvetllar en els mestres i educadors actituds d´escolta i complementar  l’acció tutorial dels mestres, la psicopedagoga Carme Saumell va iniciar el projecte de tutoria personalitzada “Escolta´m” a l’escola La Jota de Badia del Vallès el 2004.  El programa “Escolta’m” es va anar desenvolupant i estenent impulsat per l´ICE de la Universitat de Barcelona. L´objectiu és aconseguir que l’acció tutorial creï les condicions per a escoltar l’infant i les vivències del món què està interioritzant.  Un resum de les finalitats:
Ø  Fomentar vincles  entre el tutor i l´alumne i entre iguals.
A través d´un temps de mitja hora setmanal denominat “ aula petita” on es reuneix el tutor/a  amb un parell o tres alumnes, es pretén donar ocasió per reconèixer l´alumne, conèixer la persona”. Un altre objectiu principal és detectar si alguns infants o joves necessiten especialment establir un vincle afectiu amb un adult de referència i observar la manera com exterioritzen la seva necessitat d´establir unes relacions harmòniques amb els seus companys/es.
Ø  Assegurar la veu a tot el col·lectiu d´alumnes. La premissa bàsica és que a les sessions d’ “aula petita” han d´assistir rotativament tots els alumnes, no només aquells que per unes causes o unes altres, necessiten una atenció preferent.
Ø  Ressaltar i incrementar la fortalesa professional dels mestres tutors a partir d´una activitat d´auto-avaluació i d´equip. Els equips d´assessorament acompanyen la construcció personal del tutor potenciant la seva pràctica auto-reflexiva i la necessitat de sistematitzar-la dia a dia. Afermar la idea que ensenyar està més vinculat a la relació educativa que a la matèria d’ensenyament.
Ø  Planificar estratègies d´intervenció amb els alumnes i les famílies de manera proactiva La creació d´un clima de cooperació i responsabilitat entre la família i l´escola i la transmissió de valors implícita en la resolució de situacions.
Ø  Crear una comunitat de pràctica per crear xarxes de coneixement.
La reflexió conjunta del grup de mestres permet recollir i sumar el saber de cadascú i alhora prendre decisions sobre qüestions plantejades per traslladar-les a la pràctica d´aula.

Com a mestra i tutora de cicle superior d’educació primària aplico el programa “ Escolta´m” des de fa dos cursos. Valoro molt positivament l´establiment d´un espai i un temps de dedicació tranquil.la per a la interacció  amb tots els infants, no només amb aquells que mostren mancances respecte la seva capacitat de relació, sinó també per apropar-me a aquells  que pel seu tarannà, acostumen a passar “ invisibles”, malgrat necessitar, com tots,  ser escoltats.  És un temps valuós que m´ha permès fer atenció al desenvolupament i identificació de les aptituds dels nois/es i inferir els valors pràctics de les seves famílies, més enllà d’evidents mancances i particularitats. 
Finalment, una darrera reflexió: l´escola és el lloc on mestres, infants i joves es troben diàriament compartint vivències i traduint experiències que els fan créixer com a persones. A l´escola, mestres i alumnes parlem i escoltem per a ensenyar i per a aprendre. El projecte  “Escolta´m “ ens proporciona un temps  de comunicació preferent que aporta resposta a un ritme escolar accelerat que no facilita la reflexió ni la pausa, però no pretén ni pot resoldre-ho tot. Aprofitar o no les possibilitats de diàleg que ens ofereixen les activitats més quotidianes, depèn de nosaltres. Un viatge amb autocar, una estona d´endreça a la biblioteca, l´estona d´esbarjo o una esbandida als pinzells de plàstica, poden ser magnifiques ocasions perquè els infants es deixin anar. Tindrem la certesa que estem escoltant els infants el dia que no necessitem el projecte “Escolta´m”. Els mestres som qui millor podem escoltar i conèixer els infants després de la família i ho hem de fer de manera preferent si veiem que no són escoltats.. Sols escoltar, ja ajuda l'infant incomunicat o al que pateix. Si a més li desvetllem aptituds que el faran ser ell mateix, activem les seves defenses per afrontar les dificultats.


[i] Oir és percebre amb el sentit de l’oïda (un so), verb adequat però molt abandonat per la seva complexitat morfològica fonètica. En el seu lloc usem sovint sentir que equival a oir en un del seus significats elementals i perdem el valor de profunditat de sentir corresponent a sentiment, patiment, consciència. Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC.

Referència bibliogràfica
SAUMELL, Carme; GINER, Antoni ( 2010 ):  “El projecte “ Escolta´m “. Una experiència de tutoria personalitzada”.  Guix, núm 361: pàgs. 13-19. 

divendres, 2 de maig de 2014

L’adquisició de la competència plurilingüe. Contribució a l’ensenyament de llengües a Catalunya

Enllaç a l´article publicat al Butlletí de l´Institut d´Estudis Catalans en el número del passat mes de març.
 
L’adquisició de la competència plurilingüe. Contribució a l’ensenyament de llengües a Catalunya
Carme Rider, secretària de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP)

Quina explicació podem trobar a la falta d’eficàcia de l’ensenyament de l’anglès com a primera llengua estrangera després de més de tres dècades de dedicar-hi hores i recursos? Cal veure quin factors són els que poden influir a transformar aquesta dinàmica. Així mateix, cal veure la correspondència entre bona competència lingüística en català i castellà i les possibilitats d’adquisició d’una llengua estrangera.

Per seguir llegint cliqueu damunt l´enllaç

dilluns, 17 de març de 2014

FERIT, PERÒ NO VENÇUT


M´han fet arribar la informació sobre la presentació del llibre " L´obediència ja no és una virtut " que tindrà lloc el 25 de març a Amics de la UNESCO. 




Lourenço Milani, un rector del poble d'Itàlia, Barbiana que va ocupar-se d´aquells joves adolescents que havien abandonat l´escola. Molts d´ells van arrribar a ser persones de cultura i professionals reconeguts amb responsabilitats.
 El nostre sistema escolar està farcit de casos d´alumnes amb capacitat que abandonen. Els anomenem fracàs escolar, quan hauríem de començar a pensar que el fracàs es nostre, per no saber trobar alternativa que afavoreixi el desenvolupament de nois i noies que no connecten amb l´escola perquè viuen en un ambient desfavorable. 
Milani no va dissenyar sistema pedagògic, però segurament va ser un home estudiós i culte que va proporcionar als adolescents una figura de referència i no només els va  ajudar  a identificar i desenvolupar les seves capacitats, sinó que va ensenyar-los  a  trobar el sentit  a l´aprenentatge, a la cultura...a la vida. 

He llegit Estefan Vanistendael  i Michel Mancieaux en el llibre " Ferit, però no vençut " Aporten una fantàstica visió sobre la resiliència que hauria de servir de bastida per enfocar  la importància de l´escolta, sobretot en escoles i instituts d´ambients desfavorits. 
El desglossament que fa  Vanistendael  dels factors que afavoreixen el desenvolupament de les conductes resilients és sumament interessant,  però sobretot m´ha cridat l´atenció com aborda el tema de la importància de donar sentit a la vida.
Explica que sovint, donem molta importància a la identificació de les capacitats. Si bé aquest fet és necessari, de res serveix si abans no s´ha sabut trobar un sentit a la vida. Trobar  el sentit de la vida i ensenyar als adolescents a trobar-lo, té per força un component d´espiritualitat, però al mateix temps un alt valor educatiu, doncs per donar  sentit a l´esforç, a l´aprenentatge, a la cultura....primer s´ha de trobar el sentit a  la vida. I això també és pedagogia. 
La recerca del paradís o d´un món perfecte és sempre present, sobretot en la societat occidental, tot i que de vegades, n´és inconscient. Això influencia una gran varietat d´àrees que van des de la publicitat a l´oci....


Ja fa molt de temps que els homes es van adonar que el paradís terrenal era un ideal inaccessible. El paradís terrenal és, en el millor dels casos una il.lusió que ofereix consol a curt termini i en el pitjor, una alienació cruel que hom vol aconseguir a través de la drecera il.lusionària de les drogues o de la violència.
Moltes atrocitats s´han comès en nom d´una promesa del paradís terrenal i en nom de les solucions radicals als nostres problemes, proposades per dictadors, ja siguin de dretes o d´esquerres.

La crueltat d´aquesta alienació és que, des del punt  de vista del ideal paradís , totes les nostres ferides, defectes semblen només una pèrdua i un malbaratament que sols augmenten amb el pas dels anys. 

Jesucrist no va venir a ajudar-nos a trobar el paradís aquí a la terra, encara que moltes vegades sigui interpretat d´aquesta manera. El missatge de Crist és un altre. Ell ens va ensenyar que no hi ha necessitat de buscar una vida com la que havíem tingut abans que no fos trencada. Crist ens va alliberar d´aquesta profunda alienació marcant-nos una nova possibilitat: la nostra vida trencada, les nostres ferides, es poden transformar en una nova vida inesperada. Va revelar que a la fi, sigui el que sigui el que ens passi, la vida és més forta que la mort. Que les ferides poden transformar-se en nova vida i que l´esperança és realment part de la vida. 

Això no justifica ni glorifica el sofriment, però pot ajudar a alleugerir la desesperació de les ferides quan sembla que són una pèrdua total. 


Aquest brillant acompliment  de la resurrecció de Crist forma part del seu missatge. Crist no va venir a donar sentit a la nostra mort, sinó que va voler donar sentit a la nostra vida. 

Aquest missatge es pot llegir en clau confessional o només en clau de desenvolupament personal, però cal incorporar-lo i transmetre´l .
Saber escoltar no és només acompanyar. Sembla que acompanyem...en el sentiment.
En primer lloc, ens cal fer un exercici d´acceptació total - la qual cosa no vol dir acceptar certes conductes- , ens cal garantir que l´adolescent tingui un adult de referència, ens cal identificar les seves capacitats, però sobretot...ens cal ensenyar-los a trobar sentit a la vida.